Gemma Calmet Psicologia i Coaching

Una emoció mereix escolta. Una conclusió, contrast.

El que sentim és real. Però això no significa que l’emoció sigui una descripció exacta del que està passant fora de nosaltres.

Puc sentir por i que no hi hagi un perill real.
Puc sentir culpa i no haver fet res incorrecte.
Puc sentir rebuig i haver interpretat malament una situació.

Validar una emoció no significa donar per certa qualsevol conclusió que en traiem.

De vegades, cuidar-nos també és poder fer les dues coses alhora: escoltar què sentim i revisar què estem interpretant.

Molt bon dia!

Totes volem que ens estimin i que pensin que som guais.

Volem quedar bé a les fotos, semblar intel·ligents, tenir respostes hàbils en situacions clau i sentir que fem aportacions valuoses als espais on participem.

Desitgem la mirada positiva dels altres.
Ens agrada sentir-nos estimades, valorades, incloses, ben vistes.

I això no vol dir necessàriament que siguem insegures.

Podem ser persones adultes, autònomes, amb criteri, saber perfectament que no agradarem a tothom… i, malgrat tot, continuar gaudint quan algú ens estima, ens valida o pensa bé de nosaltres.

Perquè no tot desig d’aprovació és inseguretat.
També som éssers profundament socials.

Per això, potser la qüestió no és si ens importa o no la mirada dels altres.

Perquè, siguem realistes : ens importa (i ens ha d'importar)

La pregunta interessant és una altra:

què arribem a sacrificar perquè aquesta mirada sigui favorable?

Perquè una cosa és gaudir d’agradar.
I una altra, començar a callar, adaptar-nos massa, fer-nos petites o allunyar-nos del que pensem i necessitem només per continuar sent ben vistes.

Que ens agradi agradar és humà.
No haver de deixar de ser nosaltres per aconseguir-ho també és benestar.

Quan alguna cosa no ens surt com esperàvem, no només importa estar al cas de què ha passat.

També és importantissim saber què fem amb nosaltres mateixes mentre ens passa, com ens tractem.

L’autocompassió, tal com la conceptualitza Kristin Neff, no és simplement parlar-nos bé ni intentar treure importància al que sentim.

Té a veure amb com ens tractem davant la dificultat, amb recordar que equivocar-nos i patir forma part de l’experiència humana i amb poder observar el que sentim sense quedar-hi completament atrapades.

I hi ha un matís que em sembla important: autocompassió no és indulgència.

[torna a llegir aquesta última frase]

No significa justificar-ho tot, deixar de revisar-nos o evitar responsabilitats. Podem reconèixer un error, entendre què ha passat, reparar si cal i intentar fer-ho diferent la pròxima vegada sense necessitar atacar-nos pel camí.

Perquè l’autocrítica pot semblar exigència, però castigar-nos no ens ajuda a aprendre millor.

De vegades, una pregunta molt més útil és:

què necessito per poder mirar això amb honestedat sense fer-me més mal de que ja sento?

No elimina el que fa mal.
Canvia com ens acompanyem mentre fa mal.

I, si et ve de gust continuar per aquí, he recuperat un text bonic sobre una altra manera de mirar-nos i cuidar-nos.

Escriu CURA als comentaris i te l’enviaré per missatge privat.

Marc teòric: model d’autocompassió de Kristin Neff

Que tinguis un vespre preciós persona bonica i valenta!, avui ha tocat una mica de que som una comunitat de gent ben informada aquí 🙌🏼🫶🏾

I si, en lloc de reinventar-te a cada nou començament, et donessis espai per descobrir-te?

Espai cognitiu, emocional i físic per ser.

M’agraden els nous començaments. Setembre, un aniversari, un dilluns, l’inici d’un curs… poden ser excuses fantàstiques per reprendre alguna cosa, provar-ne una de nova o fer aquell canvi que fa temps que ens ronda pel cap.

I això és fantàstic (com gairebé tot) quan neix d’un desig lliure i genuí.

Malgrat això, cada vegada vivim més envoltades de missatges que ens conviden (i gairebé ens obliguen) a optimitzar-nos: nous hàbits, millor rutina, més disciplina, més productivitat, una nova versió de nosaltres mateixes.

I jo, amb aquesta idea, hi estic alhora d’acord i en desacord.

Sí a créixer, aprendre, revisar-nos i canviar allò que volem canviar.

Però no perquè hàgim d’estar permanentment convertint-nos en algú millor.

De vegades, el que necessitem no és una nova versió de nosaltres, sinó prou espai per entendre qui som, què necessitem i cap on volem anar.

Setembre pot ser un bon moment per començar coses.

Però també pot ser, simplement, un bon moment per tornar a tu.

__

Si et ressona aquesta manera de mirar el benestar, per aquí em trobaràs compartint paraules, cartes, exercicis i microaccions que sumin a favor d’una vida amb més criteri, consciència i realitat.

Perquè no sempre es tracta de fer més o de ser millor.
A vegades es tracta de posar el focus allà on realment importa.

L’any 2012, mentre escrivia el meu treball de final de màster, fent un cafè en un bar de la Barceloneta, vaig tenir una idea que amb els anys acabaria ocupant una part important de la meva trajectòria professional.

(Continua a les altres imatges)

La intuïció de fons era força senzilla: quan entenem millor què sentim, què ens passa i per què ens passa, tenim més recursos per viure i relacionar-nos millor.

El 2013 vaig començar a donar forma a aquella idea: crear espais, programes i recursos d’educació emocional que poguessin acompanyar infants i joves, però també famílies, professionals i comunitats educatives.

I el 2014 el projecte va començar a caminar.

Des d’aleshores han estat tretze anys de créixer, provar, equivocar-nos, ajustar, estudiar, aprendre i tornar-hi.

El projecte ha entrat a escoles, ha format equips educatius, ha acompanyat famílies, ha tingut grups d’educació emocional, extraescolars, casals, materials i recursos.

I també ha tingut casa pròpia: primer a La Fàbrica dels Sentits i, aquests últims anys, a L’illa, a la plaça Cots de Manresa.

Si miro enrere, costa fins i tot fer-ne el recompte. Només durant els darrers anys, més de 650 infants i famílies han participat d’alguna manera en aquest projecte.

Però el que hem construït no cap en una xifra.

Hi ha infants que han après a posar paraules al que els passa. Famílies que han trobat noves maneres d’escoltar i acompanyar. Escoles i instituts que han obert espais per parlar de benestar emocional.

I hi ha també tretze anys d’observar, estudiar, provar, equivocar-nos, ajustar i aprendre.

Tretze anys de coneixement i experiència que avui formen part de tot el que f**g professionalment.

I, evidentment, aquesta història no l’he construït sola.

A l’inici hi van ser la Carla, la Laura, el Pol, la Clàudia i la Mel; després, la Gemma Casimiro, la Mar Soler, la Mireia Badia i la Laura Golobardes, amb qui també vam compartir la primera Jornada de Benestar.

I també les estudiants de pràctiques, l’Aina i la Paula.

Una part de tot això també és seva, i em fa molta il·lusió poder-ho reconèixer.

Ara diem adéu a una de les branques d’aquesta història.

El final sobtat de l’extraescolar no és l’esce

Ens han ensenyat a celebrar els grans moments…
Potser ens falta aprendre a valorar millor els petits.

Perquè una bona vida no pot dependre només dels dies extraordinaris.

Aquí sempre a favor d’un estil de vida senzilla (que no vol dir de penúries, sinó sense complicacions)

Quina cosa senzilla t’ha regalat un somriure avui?

Hi ha coses boniques que pensem de la gent i que, massa sovint, es queden només al nostre cap.

"Admiro com cuida els seus"
"M’encanta la manera que té de mirar la vida"
"És molt valent/a"
"Sempre aprenc alguna cosa quan parlo amb ell/a"

I saps què?, lse persones (malgrat a vegades ens ho pensem) no llegim la ment.

Així que la microacció d’avui és aquesta: Pensa en algú que admires i explica-li per què.

No cal esperar una ocasió especial per dir coses boniques.
i si mentre llegies això ja t’ha vingut algú al cap… ja saps què fer.

Que tinguis un dia fantàstic persona bonica i valenta!

No tot ha de ser una experiència de creixement i aprenentatge,
ni una metàfora de la qual treure una gran conclusió,
ni un repte a superar.

Avui, des del balcó del despatx i en una foto boniqueta que em va fer la Lin, llanço aquest recordatori.

Que el creixement personal no ens robi l'expriència vital.

Destjo, de tot cor, que tignuis un disabte fantàstic persona bonica i valenta que estas a l'altra banda de la pantalla.

____

Foton on quedo xuli:
Mans boniques:
Ulleres guapes:
Somriure: sentir una gratitud immensar de poder anar aprenent a ser qui sóc, de tenir un plat a taula, persones que estimo i m'estimen i de formar par d'una comunitat virtual plena de persones precioses com tu ;)

(ei! això no és publi, és amor.. )

Què és fracassar?

Jo crec que, quan parlem d’allò que realment té sentit a les nostres vides (i sense passar-nos amb el ), un dels grans fracassos pot ser no arribar-ho a intentar.

De fet, la psicologia del penediment (Thomas Gilovich i Victoria Medvec) ha observat una cosa interessant: amb el pas del temps, sovint poden pesar especialment les coses que no vam fer, les oportunitats que vam deixar passar, allò que no ens vam permetre provar.

No anar a aquella entrevista de feina.
No aixecar la mà i dir la nostra opinió.
No fer una proposta.
No ocupar el nostre espai.
No provar una cosa perquè potser no ens sortirà bé.

I fins i tot, si em permeteu anar a la quotidianitat més absoluta: no provar de girar tu la truita. Ad litteram.

Perquè sí: potser la gires i acaba essent més un remenat que una truita bonica

Però aquí hi ha el matís important: fracassar no ensenya automàticament.

Aprenem quan podem tornar a l’experiència i mirar què ha passat. Què no ha funcionat. Què necessitem practicar. Què faríem diferent la pròxima vegada. Què sabem ara que abans d’intentar-ho no podíem saber.

Aleshores aquell intent, encara que no hagi acabat com volíem, ens ha deixat alguna cosa: experiència.

I és per això, estimada persona bonica i valenta que defenso que el valor d’un intent no s’hauria de focalitzar només pel resultat.

Si vols, si mai has intenatat quelcom a la teva vida i no t’ha sortit a la primera deixa un ✌🏽 als comentaris i demostrarem quina comunitat més Archi guai que som les d’adlitteram, gent bonica i valenta here!

💪🏾❤️

Hi ha espais que, amb els anys, acaben guardant moltes converses.

I també una mica de nosaltres.

Sempre he pensat que els espais que habitem ens fan bé quan no només són bonics, sinó quan **ens representen**. Quan el que hi posem no omple només metres quadrats, sinó també significat: una planta que hem vist créixer, un objecte que ens recorda algú, llibres que hem llegit, coses imperfectes que tenen història.

Quan vaig començar, un estudi de disseny em va proposar un despatx molt blanc, molt net, amb llums LED i mobles lacats brillants. Tot impecable.

I jo tenia claríssim que no.

Volia que s’assemblés més a un menjador on et ve de gust quedar-te una estona. Un lloc acollidor, viscut, amb plantes naturals, fusta, llibres i és clar hi ha alguna "imperfecció". Sense quadres posats només perquè queden bé ni objectes que podrien ser de qualsevol lloc.

Perquè cuidar els espais també pot ser una manera de cuidar-nos: fer que allò que veiem cada dia ens resulti familiar, agradable i nostre.

Aquest despatx, amb els anys, s’ha anat omplint així.

De coses, aventures i significat.
I de converses, algunes llàgrimes i un munt de celebracions perquè aquest és un espai de creixement, consciencia i focus :D

(Per cret, que mai ho dic.. però com que a vegades h demaneu: jo mateixa i les col·Laboradores de l'equip fem sessions presencials i online, tenim una mica de llista d'espera, la veritat, però si creus que et podem ser bones acompanyants pots esriure'ns i en parlem)