A fer la mà

LES FALLES "DESINTEGRADES" DE RUBERT
Està clar que al redactor que escriu el peu de foto de la falla de la plaça del Mercat en el diari Levante del 18 de març de 1962 no li degué agradar molt.... pero ¡clar! hi hauria que voreu en la perspectiva d'aquella época.
Ricart Rubert Andrés (Valéncia, 1923), fon un alvançat al seu temps i podriem considerar que la seua obra és precursora de lo que hui nomenem com a falles innovadores o experimentals.
Debuta en falles grans en 1948, pero és a partir de 1960 quan en les seues falles apareix l'abstracció i les alegories per a conseguir major trascendència, utilisant materials no coneguts fins llavors en la construcció de falles. Concentra la sàtira en la més esquemàtica representació plàstica i juga en la llum i l'espai per a crear les seues "falles desintegrades", a les que el públic pot accedir i visitar el seu interior.

Fa dèu anys una image fotogràfica sacsà al món, pero no el canvià. Passat el primer impacte els murs s'alçaren de nou, les fronteres se tancaren i les rutes del mediterràneu continuen engolint-se vides. UNICEF estima que en l'última década han mort o desaparegut aproximadament 3.500 chiquets en esta ruta. Senya equivalent, en promig, a un chiquet per dia... i la societat continua mirant cap a atre costat.
A vegades la falla també posa en evidència l'injustícia, l'hipocresia i l'inmoralitat.
(Foto: Falla Sta. Mª Micaela - Martí l'Humà 2024. Artistes: SacabutxArt)

LA PLANTÀ MÉS ESPECIAL
Primera nit de setembre de 2021... és la nit de la plantà de les Falles més atípiques i, necessàries que he vixcut. Baix l'abundant pluja d'aquells moments erem conscients del significat i l'importància que tenia el plantar eixes falles per a, poc a poc, tornar a la "normalitat". Teniem encara esperances pensant que quan tot passara la societat anava a modificar els seus valors i seriem millors persones... pero crec que no fon aixina.

Fa huitanta anys l'humanitat comprovà que erem capaços d'autodestruir-nos a gran escala... cosa que hui pareix que se nos ha oblidat.

30 ANYS EN L'ANTIGA PRESÓ DE MONTOLIVET.
Sobre l'antiga ermita de la Mare de Deu de Montolivet fon construït en 1826 l'edifici que hui compartixen la seu de Junta Central Fallera i el Museu Faller de la ciutat, i que llavors fon destinat a "Convent de Paules". De la mateixa manera s'alçà també l'iglésia contigua ad este habilitada al cult.
La construcció degué de ser a càrrec de la comunitat religiosa de Sant Vicent de Paül que, a causa de la desamortisació, veren confiscats els seus bens per l'Estat. Aixina puix, la "Junta de Amortización de Bienes Nacionales", en 1840 el destina com a polvorí practicant les reformes necessàries, i en 1846 el "Ramo de la Guerra" el pren en arrendament per a l'allojament de tropes i "partides soltes", tornant-lo en 1848 per considerar-lo innecessari. En virtut de una Real Orde l'inmoble queda adscrit al "Ramo de la Guerra" funcionant, entre atres activitats, com a hospital militar i presó militar fins al moment de l'adquisició per part de la Corporació Municipal.
Ya en l'any 1992, en l'edifici en un estat lamentable de deteriorament gradual fins al total abandonament, els Servicis Centrals Tècnics de l'Ajuntament de Valéncia reben l'encàrrec per part de la Regidoria de Fires i Festes de la realisació del Proyecte de Rehabilitació de l'Antiga Presó de Montolivet per a ubicar les oficines de Junta Central Fallera i el Museu Faller.
El dia 4 de març de 1995 s'inauguren les noves instalacions que hui, trenta anys despuix, pareixen insuficients per al desenroll de les funcions de Junta Central Fallera, i molt lluntanes de lo que deuria ser i atesorar el Museu Faller de Valéncia.

Banksy és un personage que, mantenint la seua identitat oculta, se caracterisa per la polèmica que generen les seues obres que qüestionen el sistema. És d'eixos genis que tenen respostes als problemes més importants de nostre temps i s'atrevixen a donar-les.
La seua creació s'engloba dins del "Street Art", plasmant-la en els distints espais de les ciutats per mig de diverses tècniques: des de plantilles, pegatines o pòsters, fins a grafitis o murals. S'ha convertit en una figura llegendària que ha atrapat a un públic que desija i lluita per un món millor.

En un país no massa lluntà, diuen les males llengües que existia una vegada un organisme oficial que regia el deport denominat fútbol ( en una certa manipulació) al cap del que estava un reyetó al que el poble en la seua majoria acusaven de corrupte i de pràctiques mafioses. Evidentment també contava en seguidors fidels que cantaven i contaven les seues gestes a canvi de sucoses prebendes.
En este país, conten que en una ocasió un súbdit tingué la gosadia de fer us, de la "inusual" en el regne, "llibertat d'expressió" per a dir les veritats que els demés pobladors coneixien pero no s'atrevien a contar en públic, excepte aquells que pertanyien a la cort d'aduladors del reyetó. ¡Això no podia ser!... i se montà ràpidament un juí sumaríssim per a escarmentar al descarat súbdit sense tindre en conte els precedents i els agravis comparatius en atres casos pareguts. La sanció proposta pel manipulat tribunal pareixia desproporcionada i injusta a totes llums i l'atrevit acusat elevà la seua queixa a una instància superior. Quatre semanes sense poder eixercir la seua professió eren massa.... era época de collir en els seus camps i en eixe temps perdria tot lo que en tant d'interés va estar preparant en antelació. Eixe "tribunal superior" en mala fe va anar deixant passar el temps per a emetre el veredicte final; i en el moment que va vore que la collita estava perduda i no tenia solució, en males formes ratificà la condena: "quatre semanes per al súbdit rebel que serviran com a eixemple per a la població en general.... no siga cosa que la situació canvie i no pugam continuar medrant i manipulant per a afavorir als nostres" .
Des d'eixe dia, continuen contant les males llengües, que el súbdit i els habitants del seu poble, per a evitar noves sancions, a cadascuna de les preguntes que li formulaven en públic contestaven només en monosílaps.

En estos passats dies he acabat de llegir el llibre "La balada del Bar Torino" de Rafa Lahuerta. Llibre molt recomanable per ad aquells que esperem en impaciència tornar a Mestalla o som seguidors incondicionals del VCF. Nosatres, els que superem els 45 (yo ya de molt), se vorem reflectits en ell.
Un llibre que podrien llegir els jugadors i cos tècnic de l'actual Valéncia C.F. Podem passar-se hores, dies o messos tirant-li tota la culpa a la desastrosa gestió de Meriton, Lim o Murthy; pero hui, en Valdebebas els que ha quedat retratats son el jugadors per la seua actitut i el cos tècnic per la seua incapacitat de dur avant un grup que, ni de llunt, deuria estar prop dels llocs de descens.
El llibre mostra les memòries apassionades del aficionat valencianiste que és Rafa Lahuerta, o poguera ser yo, o tú.....i ens fa vore la grandea d'un sentiment, de defensar un escut als que Meriton, Lim, Murthy i hui el jugadors i cos técnic no li han arribat ni a la sola de la sabata.
Per favor, un poc de respecte... i de vergonya.

¡¡Indignat....!!! perque lo del VCF és indigne. ¿Responsables?

HI HAN ACTITUTS QUE NO TENEN CAP SENTIT.... I EL RACISME ÉS UNA D'ELLES

VIRUS EN LA CORONA

LA CREMÀ
"Las tracas, como collares gigantes, irán envolviendo a los "ninots", al atardecer el día de San José y en el interior de la falla dispositivos de pólvora serán cascada de luces, palmeras y fuego. A la media noche, las llamas, en espectáculo sobrecogedor, aniquilarán el trabajo de un año, ofrendando la ancestral fogata a la primavera"
(María Ángeles Arazo del llibre "Fallas, delirio mediterráneo")
QUALSEVOL PAREGUT A LA TRISTA REALITAT D'ENGUANY, ÉS PURA COINCIDÈNCIA