La Panxa del Bou

UNA TARDA QUALSEVOL A LA PANXA DEL BOU 🧡

Una via més. Un intent més. Un “gairebé”. Un “ara sí”. Així és com es construeix cada sessió d’escalada

Entre blocs, rialles i reptes, cada visita és una oportunitat per superar-te, aprendre alguna cosa nova i desconnectar del dia a dia

Sigui quin sigui el teu nivell, aquí sempre trobaràs un nou objectiu... i algú disposat a animar-te a aconseguir-lo 🧗🏻‍♀️

Deslitza el carrusel i viu una petita mostra del que passa cada dia a La Panxa del Bou

I si encara no ho has provat, aquest és el teu senyal. Vine a escalar amb nosaltres 💛

EL MILLOR MOMENT PER COMENÇAR ÉS ARA 🧡

No cal que tinguis experiència. No cal que estiguis en forma. Només cal que tinguis ganes de provar alguna cosa nova

A La Panxa del Bou trobaràs vies per a tots els nivells, un ambient que t’ajudarà a progressar i una comunitat que farà que et sentis com a casa des del primer dia 🧗🏻‍♀️

Potser avui és el dia que descobreixes un esport que t’enganxarà. O potser descobreixes molt més que això

Vine a provar-ho. T’hi estem esperant 💛

Armand Ballart (Barcelona 1958) s'inicia en el món de la muntanya de ben petit amb les sortides familiars. A l'edat de 16 anys converteix aquesta afició en una evasió de la gran ciutat els caps de setmana. Un bitllet de tren, un mapa i la llibertat de dormir lluny de casa són els primers ingredients rumb als primers cims del Pirineu català.

En una societat dominada pel futbol i la repressió del règim franquista l'escalada era cosa de bojos però durant les primeres excursions a Montserrat l'impuls cap a l'escalada és immediat.
Un primer encontre amb escaladors en un refugi, una primera escalada amb material prestat, el llibre “Hielo, nieve y roca” de Gaston Rebuffat, el primer martell i els primers pitons i (tot i la reticència inicial) el regal per part dels pares d'un “baudrier” fonamenten una afició que ha marcat història.

Montserrat, l'escola per excel·lència de Catalunya, amb el seu seductor perfil, esdevé la seva segona llar a l'edat de 18 anys. Allí coincideix amb “els pirates” un grups d'inquiets escaladors vestits amb jersei negre i franja blanca, autodidactes, que a més de repetir les vies més mítiques, n'obrien de noves.

Després d'un ràpid aprenentatge l'afany per obrir vies com “els pirates” el captiva. A finals dels 70 quedaven moltes línies evidents per obrir a Montserrat i aviat les seves primeres sorprenen el personal sent adoptat pels pirates. Els pirates li ensenyen els secrets d'un estil respectat: dificultat i exposició combinats amb l'ús mínim d'expansió.

Vies com “Easy rider”, “Electric Ladyland”, “Arco Iris” o “Stratos” porten la seva firma.
Montserrat és el terreny on Armand Ballart es forja com a aperturista i fins a dia d’avui acumula més de 470 vies obertes arreu seguint sempre un l’estil compromès heretat dels pirates. Riglos, Ports de Beseit, Canalda, Collegats o Montserrat pel que fa a conglomerat i la resta roca calcària de Montsec, Peñón de Ifach, la Serra d’Aitana, etc… són el seu terreny d’aventura.

Cal destacar la seva gran tasca com a divulgador i il·lustrador. Sense espònsors ni subvencions, un món de muntanyes en blanc i negre es converteix en la seva professió. Dibuixar i divulgar vies d'escalada és la seva feina.

🌞Panxer@s! Us deixem amb l’horari d’estiu!🌞

🏝️Us esperem!🏝️

A l’edat de 14 anys, Ron Kauk (1957), durant un viatge escolar a Yosemite, un dels seus monitors es va jugar un batut a que ningú podría escalar una fisura. “Encara recordo la sensació de felicitat que vaig sentir els últims metres abans d’arribar a dalt”. Aquella escalada va canviar-li la vida fins al punt de deixar l’institut a l’edat de 17 anys per anar a viure al mític Camp 4 de la vall de Yosemite. Allí, rodejat d’escaladors mitics com Jim Bridwell o John Bachar, els anomenats Stonemasters, comença a destacar com a escalador. “Va ser en Jim Bridwell que va començar a marcar un estil: en lliure, cada cop més difícil i a vista”. Així doncs el 1975 realitza, juntament amb John Bachar i John Long, la primera ascenció en lliure d’Astroman (450m, 5.11c). El 1978 torna a primera línea amb dues mítiques ascencions: Separate Reality (5.12a) un sostre fisurat a 200m del terra i el boulder més famós i, fins llavors, més difícil del món, Midnight lightning (V8). Després vindria Tales of Power (5.12c). Acusat d’escalar només vies curtes de màxima dificultat, com a resposta a les crítiques, obre, juntament amb Dale Bard, Iron Hawk (A4, 5.10) al Capitan. Als anys 80 es desplaça a Europa a escalar sobre roca calcària i participar en competicions internacionals. Allí s’adona que equipant les vies des de dalt és pot assolir una major dificultat.Tanmateix, aquestes pràctiques eren mal vistes per alguns habituals de Yosemite. Segons una versió dels fets, Bachar va tallar els parabolts de Punchline (5.12c), que Kauk havia equipat el 1988, cosa que va provocar una baralla entre Bachar i Mark Chapman a l’aparcament del Camp 4.
Kauk va continuar obrint les vies més dures de Yosemite, com Crossroads (5.13a), equipada amb des de dalt el 1990, i Magic Line (5.14c), que va encadenar el 1997 amb les assegurances ja col·locades prèviament. A Tuolumne Meadows va equipar amb ràpel una via que Bachar havia començat des de sota, i va provocar encara més polèmica batejant-la amb el nom de Peace (5.13c/d).
Actualment Ron Kauk (68) viu implicat en diversos projectes per preservar la vall de Yosemite i la seva comunitat nativa americana.

Hola!

Amb l’arribada de l’estiu, sabem que els ritmes canvien: vacances, calor, menys rutina… i és habitual plantejar-se fer una pausa.

Però volem explicar-te una cosa important.

La Panxa del Bou no és només un lloc on venir a escalar. És un projecte que hem construït entre totes les persones que en formeu part: una comunitat, un espai de confiança, d’aprenentatge i de connexió i desconnexió.

Tot i que a l’estiu l’activitat disminueix, el projecte no s’atura: mantenim un ampli horari d’obertura, continuem tenint cura de l’espai, preparant vies i blocs, organitzant activitats i impulsant millores. Les despeses fixes continuen durant tot l’any - salaris, lloguers, taxes…- i poder sostenir tot això és possible gràcies al compromís i la continuïtat de les persones que formeu part de la comunitat.

Mantenir la teva quota aquests mesos no és només “no donar-te de baixa”. És continuar formant part del projecte, ajudar a fer-lo sostenible i contribuir a fer que al setembre tornem amb més força, més propostes i un espai encara millor.

Sabem que cadascú té la seva situació, i ho entenem. Però si t’has sentit a gust aquí, si aquest espai és una mica teu, et demanem que ho tinguis en compte abans de decidir.

Continuem escalant junts i juntes, també a l’estiu

Gràcies per ser-hi,

Equip de La Panxa del Bou

🪨 Del roco a la roca, aquest diumenge dia 14 🪨
🪽 Millora les teves caigudes i confia més al assegurar 🪽

☎️ Apunta’t aquí, per telèfon o mail ☎️
93 720 98 24
[email protected]

El 24 d’octubre de 1960 naixia un escalador destinat a marcar el rumb de l’escalada a nivell mundial, Wolfgang Güllich. Conegut per gairebé tothom com el primer en escalar la dificultat de 9a amb la famosa “Action Directe” el 1991, cal recordar que la seva trajectòria per arribar fins aquí va ser meteòrica.
Després de destacar com a escalador local a les escoles alemanyes, a l’edat de 22 anys, en un viatge a EEUU va realitzar la segona ascensió de la via, fins llavors, més difícil del món: “Grand Illusion” (8a/a+ ) del gran Tony Yaniro.
Fou després que, amb un període de 7 anys, eleva la dificultat en esportiva fins a 4 vegades sent el primer escalador en encadenar 8b “Kanal im Rücken” (1984) , 8b+ “Punks in the gym” (1985), 8c “Wallstreet” (1987) i finalment, la ja esmentada “Action directe” 9a.
Wolfang Güllich fou un escalador polivalent portant l’escalada lliure a grans parets amb primeres com “Eternal Flame” (7b+) al Karakorum o la “Riders on the storms” (7c) a la Torre central del Paine.
També fou un destacat escalador en solo integral amb la seva primera ascensió sense cordes de la mítica via de Yosemite, “Separate Reality”.
Per dur a terme aquestes efemèrides Wolfgang Güllich no només escalava sinó que entrenava específicament per cada un dels seus projectes. Un dels invents que va desenvolupar i que avui en dia no falta a cap rocòdrom del món és el “Campus Board”.
Finalment el 31 d’agost de 1992, després d’un fatídic accident de cotxe, Wolfgang Güllich ens deixava amb un llegat que ha marcat el camí per les futures generacions.

⛰️ Del roco a la roca, dissabte 6. Pensada per a infants i joves! Places limitades! ⛰️

🥪 Has provat ja la nova carta del bar? 🥪
🍟 Bikinis, patates, boniatos fregits, pizzes i més! 🍟

🍕 Vine a escalar i dina o sopa aquí! 🍕